Redacció: 

L'endemà d'haver tocat el cel amb el títol en la prova de puntuació, Joan Llaneras, aquesta vegada acompanyat de Carles Torrent, va acaronar una nova medalla, la de bronze, en l'especialitat de Madison. El duet format pel mallorquí i el català va arribar fins i tot a celebrar el podi, però al final hi va haver decepció al Palma Arena quan es va conèixer la decisió definitiva dels jutges després d'uns moments d'incertesa.

Els suïssos Bruno Risi i Franco Marvulli van recuperar per al seu país la medalla d'or després de sumar un total de 14 punts, mentre que la segona posició va ser per a la parella holandesa Peter Schep i Danny Stam (13 punts) i la tercera per als txecs Alois Kankovsky i Petr Lazar (12). Llaneras i Torrent van acumular 8 punts.

Els pronòstics que donaven com a favorits Risi i Marvulli es van complir. Els helvètics fa molts anys que formen duet i, sens dubte, dominen la tècnica del ciclisme en pista i les curses de sis dies.

No obstant això, els campions van començar la competició amb molts dubtes i això va donar una mica d'esperança als rivals. Com per exemple a Llaneras i Torrent, que amb el suport del públic van firmar una gran actuació.

En la primera part d'una prova en què s'havien de fer 200 voltes a la pista per recórrer un total de 50 quilòmetres, els principals protagonistes van ser els argentins i els francesos. Els grans favorits, mentrestant, es limitaven a vigilar-se sense forçar el ritme, fins al punt que les úniques acceleracions es produïen quan hi havia una volta puntuable.

 
A prop de la remuntada

La clau de la cursa va tenir lloc quan faltaven una quarantena de voltes, quan suïssos, holandesos, txecs i argentins van aconseguir volta. La resta, especialment l'equip espanyol, no van tenir cap més opció que arriscar per intentar recuperar volta. De fet, Llaneras i Torrent ho van aconseguir, però pel que fa als punts estaven molt lluny dels altres, ja que tan sols en tenien dos en la sisena volta.

El duet catalano-balear va estar a prop de la remuntada en una prova en què van prevaler l'experiència i l'excel·lent acoblament de la parella helvètica. Risi i Marvulli van marcar el ritme que més els convenia, sobretot per evitar que els equips que tenien darrere puntuessin.

D'aquesta manera, Suïssa recuperava un títol que no conqueria des de l'any 2003, concretament en els Mundials de Stuttgart.

 
Recordant Gálvez

La de Madison era una prova especial. En l'ambient del Palma Arena hi havia l'esperança que Llaneras aconseguís una medalla per poder complir el seu desig de dedicar-la a Isaac Gálvez, que va morir el passat 26 de novembre mentre competia amb el mallorquí en els Sis Dies de Gant. El corredor vilanoví era el company habitual de Llaneras, amb qui va aconseguir el títol l'any passat i també en l'edició de l'any 1999.

Font: Avui 

[@more@]

Tweet

If I cried out loud over sorrows I've knownAnd the secrets I've heardIt would ease my mindSomeone sharing the loadBut I won't breathe a word

We're two of a kindSilence and IWe need a chance to talk things overTwo of a kindSilence and IWe'll find a way to work it out

While the children laughedI was always afraid of the smile of the clownSo I close my eyesTill I can't see the lightAnd I hide from the sound

We're two of a kindSilence and IWe need a chance to talk things overTwo of a kindSilence and IWe'll find a way to work it out

I can hear the cryOf the leaf on a treeAs it falls to the groundI can hear the call of an echoing voiceAnd there's no one around

We're two of a kindSilence and IWe need a chance to talk things overTwo of a kindSilence and IWe'll find a way to work it out

Alan Parsons Project
Silence and I
From – Eye In the Sky

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Quin és el riu més llarg d'Espanya?

- El GuardiaCivil, ja que neix a Andalusia i mor a Euskadi.

És cruel, però m'ha fet gràcia… 

Salut! 

[@more@]

Tweet

 Torno a pujar el bloc i espero que no passi com sempre, que al cap d'un temps torna a estar ben mort. Però és el que té la universitat, que no et deixa temps per a res, ni pels blocs, ni per les aficions, ni pels amics, ni per res de res.

 Doncs au, queda oficialment obert

 Salut i Visca la Terra.

[@more@]

Tweet

De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó. Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències.

L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial.

Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa… En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.

Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats.

I resulta que… Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe.

[@more@]

Tweet

Vespre 

Cap al vespre és quan estàs com a cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol i el soroll s´esvaeix,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent.
I canvien els sons i tot sembla més mort,
i vols cridar ben fort que n´estàs fins als collons.
Cap al vespre estàs trist i no saps on anar,
i et prepares un whisky i no te´l pots acabar.
I t´encens un cigarro sense ganes de fumar,
i l´apagues aviat i et tornes a aixecar,
i de sobte tens por de sentir-te tan buit,
i te´n vas cap el pub i no trobes ningú.
I surts fora al carrer i comences a correr,
i el vent et va assecant el que sembla una llàgrima,
i t´atures cansat amb el nas ple de mocs,
i t´empatxes de nit i respires ben fort.
Cap al vespre és quan estàs com a cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol i el soroll s´esvaeix,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent [@more@]

Tweet

És per penjar la lletra de la meva cançó preferida, si més no, és la cançó que més m'excita. Em possa els pèls de punta i, a vegades, fins i tot em fot de mala hòstia…

Bé, res més a comentar, la lletra és d'Inadaptats…

  Sóc fill d'un barri obrer,
on es lluita per viure,
per pagar unes lletres
a uns bancs que et roben el futur,
i sols per tenir un sostre!
I penso
que anem malament,
si els nostres nens als carrers adopten
actitud de vençuts!

I UNA MÀ M'ACARICIA
AMB LES DURÍCIES QUE ES FA A L'OBRA
I UN COP DE PORRA ENMIG DEL NAS
EM TORNA AL LLOC QUAN ESTIC FORA.
EM TORNA AL LLOC, AL MEU MALEÏT LLOC!

A aquests nens els hi canvien l'amor,
per l'odi d'un pare frustrat
que colpeja amb crits,
que neguen el diàleg!
I un jove incomprès,
mira cap al demà i no veu res:
sols l'herència letal dels seus vells
que l'eduquen amb cops
estúpids i racistes.

I UNA MÀ M'ACARICIA
AMB LES DURÍCIES QUE ES FA A L'OBRA
I UN COP DE PORRA ENMIG DEL NAS
EM TORNA AL LLOC QUAN ESTIC FORA.
EM TORNA AL LLOC, AL MEU MALEÏT LLOC!

El veí, saps?, treballa d'encarregat
en el supermercat del barri,
i em mira arrogant
per sobre l'espatlla!
Ell vol ser com els rics,
que viuen en els seus barris tan bonics
i eduquen contents els seus fills per ser els nostres patrons:
i jo els odio a tots!

I EM TATUO EL PIT
AMB L'ODI ENTRE CLASSES QUE TINC.
UNA FALÇ I UN MARTELL AL MEU BRAÇ,
I EL MEU CAP PER LLUITAR
ORGULL DE LA CLASSE OBRERA, OI!

Salut a tots. 

[@more@]

Tweet

I si  no m'he emocionat, m'ha faltat poc… Mai vaig poder gaudir d'ells en directe, i difícilment podré fer-ho, i encara que ho fes ja no seria el mateix. La vida canvia…

Aquí deixo una de les meves cançons preferides: Camins

Camins que ara s´esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi són

Camins que ara s´esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja són nous

 Salut!

[@more@]

Tweet